dissabte, 26 de febrer de 2011

Brasil com meus pais

25 de desembre, São Paulo
Amb 8h de retard arriben, per fi, mons pares. Travessem la ciutat en taxi i em pregunto què és el que pensa algú quan veu per primera vegada aquesta gran metròpoli. S'instal·len a casa i fem sessió de regals... vaig fer bé de no comprar l'últim llibre de Paul Auster quan érem a Argentina. Durant el viatge m'acompanyarà Unos días en Brasil, de Bioy Casares, perfecte quan has vist les ciutats de Buenos Aires, São Paulo, Rio de Janeiro i Brasília. A més m'arriben un parell més de regals de gent de Barcelona que ben poc m'esperava! Nadal calorós, gaudeixo del torró de Casa Gispert. Mentre es va fent de nit donem una volta pel meu barri, Vila Madalena.


26 de desembre, São Paulo
Començo a ensenyar-los la ciutat. Comencem pel centre, entre les zones més degradades. El parc de Luz, esplèndid entre tant formigó; les estacions de tren, relíquies històriques en un lloc on gairebé no es conserva patrimoni; la Pinacoteca, refugi artístic en una fantàstica intervenció de Mendes da Rocha; República i els moradores de rua (vagabunds); la uni, tancada per vacances... dies de Nadal, tot és tancat i hi ha poca gent al carrer, la ciutat sembla encara més gris i lúgubre. Pugem a l'edifici Itália per veure la ciutat des de l'aire, i veiem com es comencen a formar les típiques tempestes d'estiu. Tot i la pluja encara tenim temps de visitar el Mercado Municipal, que abasteix la ciutat de tot tipus d'aliments, i el cementiri de Consolação, al centre de la ciutat, entre gratacels.


27 de desembre, São Paulo
Seguim de visita per São Paulo, però deixant el més turístic per la tornada. Descobreixo un nou barri, Bela Vista, o Bixiga, el barri italià. Restaurants italians (obvi?), casetes de colors, antiquaris i gent d'una classe social uniformement baixa. Ben a prop, en una zona ja més adinerada, entre clíniques i condomínios (edficis d'habitatges) trobem les cases de Vila Itororó, un parèntesi de misèria i decadència, antigues cases construïdes als anys 20 que ara no són més que un ghetto i un dels llocs més descuidats de la ciutat. Si São Paulo és un univers paral·lel al Brasil, Vila Itororó és un univers paral·lel a São Paulo. Seguim caminant cap a Liberdade, el barri japonès. El nom no és en va, a part dels restaurants els carrers també són plens de gent amb les faccions orientals i les infinites combinacions inimaginables de japonesos amb tots els tipus de tons de pell. De nit, a ritme brasiler, que no s'atabali ningú, agafem avió cap a Iguaçú.


28 de desembre, Iguaçú
Comencem pel cantó de Brasil. Sembla que entrem en un gran parc temàtic, i un espera trobar d'un moment a l'altre la cua del Tutuki Splash. Les cascades són realment espectaculars, però crec que als costat de les Victoria Falls es queden una mica curtes. Agafem el que hauria de ser un agradable passeig en barca... que en realitat es converteix en una aventura en llanxa riu amunt a través dels ràpids que ens col·loca literalment sota de les cascades. Acabem xops i no deixa de ser una turistada, però és molt millor que el Tutuki Splash. Per la tarda ens passegem per la ciutat, que sembla deserta i abandonada.


29 de desembre, Iguazú
Un altre parc temàtic, aquesta vegada amb trenet inclòs. En aquest cantó hi ha més aigua, la veus més a prop, hi ha més camins per fer... de llarg és millor el cantó argentí de les cascades, i encara falta arribar a la Garganta del Diablo, final apoteòsic i extrasensorial: orgasme d'aigua, llum i so. Fem un altre passeig en barca, aquest cop tranquil de debò.


30 de desembre, Foz do Iguaçu
Ens sobra un dia i ens dirigim a la pres de Itaipu, la més gran del món abans de que es construís la de les Tres Gorges a la Xina. És admirable en mida, enginyeria, responsabilitat ecològica i social, i també en entesa política (és 50% brasilera i 50% paraguaya). Però evidentment ningú ens explica tot el que es van carregar. Com a dades a tenir en compte: el 7% de la producció de l'energia elèctrica de la central abasteix el 90% de les necessitats del Paraguay, l'altre 93% de producció abasteix el 20% de les necessitats del Brasil. Com que ens segueix sobrant temps abans d'agafar un avió cap a Rio ens dirigim a Ciudad del Este, al Paraguay, paradís Duty Free per a argentins i brasilers. Caos absolut, es converteix amb els primer contacte amb la Sud Amèrica realment pobre.


31 de desembre de 2010, Rio de Janeiro
Comencem el dia amb la ciutat sota els peus des del Pão de Açucar. Platges, gratacels, faveles, morros... La cidade maravilhosa és molt fotogènica. Passegem pel centre, decadent, però amb història. Aquí no s'ho han carregat tot com a SP! El centre és una estranya barreja de botigues massificades, edificis colonials, barrocs i contemporanis, executius i vagabunds. Des del darrere de la brutalista catedral metropolitana ens enfilem pels Arcos de Lapa en un tramvia d'acudit cap al barri bohemi de Santa Teresa. Restaurants i botigues alternatius tots concentrats en un mateix carrer, i millor no sortir-ne, diuen que en pots tornar amb les butxaques buides... Es va fent de nit, s'acosta el canvi d'any, així que anem cap a l'hotel per vestir-nos de blanc com els altres 2 milions de persones que hi ha a Copacabana.


1 de gener de 2011, Rio de Janeiro
Ni campanades ni raïm, no tenim massa clar quan comença exactament l'any... Quan comença a ploure xampany i comencen els focs artificials deduïm que ja som al 2011! Entre els dos milions de persones de blanc (tot s'hi val: tota la indumentària blanca o bé només en banyador... al cap i a la fi això és Rio, qui vol més roba?!) aconsegueixo trobar-me amb mexicans i colombians de la uni. Compartim nit i pinga (cachaça barata) per última vegada, doncs en menys d'una setmana tenen bitllet de tornada a Bogotá.
Surt el sol i seguim de turisme. Ens enfilem al Corcovado sota la càlida abraçada del Cristo Redentor. La ciutat és mig tapada pels núvols i tot i així segueix sent la més fotogènica. Més tard recorrem Ipanema i Copacabana, espectacle de carns femenines i masculines, de biquinis de fil dental... Nit calorosa, gaudim de l'espectacle de llum de l'arbre de Nadal que han col·locat a la Lagoa Rodrigo Freitas, llac natural d'aigua dolça just al darrere de Ipanema.


2 de gener, Rio de Janeiro
Seguim la familiar tradició de no deixar Museu d'Art Contemporani sense visitar, i ens passem pel MAM de Rio; petit edifici d'arquitectura brutalista que ens descobreix algun artista brasiler interessant. Sota el Pão de Açucar descobrim Urca, barri al peu de la muntanya, a la vora del mar, lluny del tràfec viari entre gratacels i dels tursites, i ben acollidor. Marxem de Rio amb ganes de més... Direcció a Manaus l'avió va tard, per variar. De nit, un cop a Manaus, una barca ens porta a un lodge enmig de la selva.


3 de gener, Amazònia
Ens despertem enmig d'una vegetació exuberant envoltats dels sorolls de la selva. Instructiva caminada matinal per la selva: no veiem animals, és ben difícil entre tanta vegetació, però aprenem quines plantes ens trauran la set, o ens alimentaran, o ens protegiran de la pluja o ens mataran. Visitem una comunitat de micos semi-salvatges (havien estat malalts i ara els han retornat al seu hàbitat) i a indígenes semi-salvatges (han estat trets del seu hàbitat per ballar alguna dansa de mala gana, tot guanyant alguns diners més dels que els dóna l'agricultura. TURISTADA!). De nit anem a la caça de jacarés (caimans). La barca es queda sense motor, i mentre un guia es llença a l'aigua per desencallar-la de la foscor l'altre segueix a la recerca del jacaré. Només en veiem els ulls, però sembla que ningú de la barca té gaires ganes de veure'ls sencers vistes les circumstàncies en les que ens trobem. Evidentment som "rescatats" per una altra barca amb conductor més competent i tornem sans i estalvis al lodge.


4 de gener, Amazònia
Avui l'excursió la fem en barca per l'Amazones. Passem pel davant de Manaus, petita metròpoli, estrany parèntesi enmig de la selva. Veiem i toquem l'Encontro das Aguas, el punt on el Rio Negro desemboca al Solimões, que partir d'aquest punt passa a dir-se Amazones. Les aigües fosques del Rio Negro discorren uns quants quilòmetres paral·leles a les aigües clares de l'Amazones, l'efecte visual és ben curiós. Per als que s'ho estiguin preguntant això es deu a tres fets: temperatura, densitat i velocitat; les aigües del Rio Negro són més denses, més càlides (fins al punt que tocant l'aigua amb la ma notes la diferència) i més lentes, i per això tarden tant en barrejar-se. Dinem en un poblat caboclo (descendents de indígenes i europeus). Els caboclos no són "salvatges" (és a dir, no són societats aillades sense contacte amb la resta de la societat), més aviat són una transició entre dos cultures. Viuen a les vores dels rius en cases flotants o cases sobre pilars per protegir-se de les inundacions, i viuen de la pesca i de l'agricultura. Passem per un llac amb nenúfars gegants causant un bonic paisatge digne de Monet, amb tot de caimans dins aigua que semblen petrificats (és fàcil confondre'ls amb troncs). Seguim per rius i alfuents fins a la casa flotant d'una família caboclo, i un cop més, turistada: acabem tocant i tenint tot tipus d'animals per sobre: caimans, peresosos i anacondes. Finalment ens dediquem a la pesca de piranhes, que un cop els has vist la cara ferotge és tant aborrit o entretingut com la pesca de qualsevol altre peix.


5 de gener, Amazònia - Manaus
A primera hora del matí ens dediquem a l'aborrida i infructuosa pesca de piranhes amb altres turistes d'arreu del món (tusitada!), i després ja ens despedim del Luis, el nostre guia, el millor a jutjar pels altres que hem vist. Ens porten en barca a Manaus i tenim algunes hores per visitar la ciutat. El seu major patrimoni és el Teatro Amazonas, fruit de l'època d'or del cautxu. De fet no és més que un teatre a imatge de les òperes europees, i n'estan ben orgullosos. Poca cosa més hi ha per veure en aquesta ciutat... Nit d'avió, no d'hotel, direcció Salvador.


6 de gener, Morro de São Paulo, Bahia
Des de Salvador agafem un catamarà cap a Morro de São Paulo, un dels destins turístics preferits de Bahia. Illa sense cotxes, ens posar-hi els peus en asetjen els taxistes de maletes (i ens fan un favor, doncs no hi ha res asfaltat i és difícil arrossegar-les per la sorra). El camí comença en un carrer ple de sorra de platja abarrotat de botigues, restaurants i pousadas. Sembla que aquí tampoc estan de moda les samarretes i els pantalons. Arribem a un carrer anomenat Primeira Praia, però ni rastre d'aquesta, tot segueix ple de comerços a banda i banda del carrer. En arribar a la 2a, per fi, la platja. Entrem a la zona de restaurants una mica més luxosos i locals chill out. Finalment la tercera, més tranquila, menys comerços, menys gent, i és on estarem allotjats. Resulta ser un complex de casetes repartides entres herba i palmeres. Ens instal·lem i anem a conèixer les famoses platges del Brasil. Evitant les aglomeracions que hi ha en arribar a l'illa anem cap a la 4a praia, deserta, paradisíaca, on sembla mentida que no hi arribi tota la gent que hi ha en arribar a l'illa.


7 de gener, Morro de São Paulo
Caminem al llarg de les platges 4a i 5a, cap al no-res. Algunes cases particulars i algun hotel de luxe, però tant amagats entre la vegetació que tot plegat sembla l'escenari de lost o de qualsevol illa deserta. El mar juga amb nosaltres: on hi ha prou sol i prou ombra no hi ha prou aigua per culpa de la marea, i quan l'aigua puja és tant alta que la platja desapareix.


8 de gener, Morro de São Paulo
Hem contractat una volta a l'illa en barca... ens endinsem al mar, que avui està revoltat. Les onades, més de 3 metres, espanten als passatgers de la barca i decidim fer marxa enrere. Demà tornarem a intentar-ho. Així doncs caminem en direcció contrària al dia anterior i seguim descobrint noves platges.


9 de gener, Morro de São Paulo
Ma mare es troba malament, així que mons pares se'n van a viure la seva pròpia aventura en ambulàncies aquàtiques mentre jo faig la volta a l'illa en barca. Piscines naturals entre corals, llagostes i ostres a preus increiblement baixos, i finalment arribem a Cairu, poble històric on tothom intenta fer-te de guia per poder-te cobrar alguna cosa.


10 de gener, Salvador de Bahia
Últim bany a primera hora del matí i emprenem el viatge de tornada a Salvador. Ens allotgem al Pelourinho, el barri històric de la cuitat, a dalt del penya-segat amb vistes a tota la bahia. Visitem el centre: és pura mescla. Tursime, història, patrimoni, cultura i misèria hi conviuen perfectament. El Pelô és tant dels turistes com dels que hi viuen.


11 de gener, Salvador de Bahia
Ma mare ja està millor, però ara caic jo. Em passo el dia al llit. Mig drogat aconsegueixo arribar a l'església de Bomfim, escenari de grans actes religiosos, i lloc de procedència dels milers de cintes de colors que serveixen de record de Salvador.


12 de gener, Salvador de Bahia
Últimes passejades pel Pelô, el viatge s'acaba, tornem cap a São Paulo. Tant fer llit m'he acabat perdent la música al carrer, la capoeira i les escoles de samba... així doncs em quedo amb ganes de més Salvador, però sempre està bé deixar alguna cosa pendent.


13 de gener, São Paulo
Últims dies de turisme per la megametròpoli. Paulista, Augusta, Oscar Freire... ma mare arrasant a les botigues. Fantàstic MASP (gran continent, passable contingut). Durant la nit em retrobo amb els de Sampa, els de sempre (aquest sempre que només té 6 mesos d'edat), i sembla que tot segueix al seu lloc.


14 de gener, São Paulo
Dia absolutament cultural. Ibirapuera, oasi verd (i vallat) enmig de la ciutat, llar de diversos museus (i de vàries creacions de Niemeyer): MAC-USP (Museu de Arte Contemporánea da Universidade de São Paulo), amb una exposició bastant miserable; MAM (Museu de Arte Moderna), sense exposicions en el moment; i Museu Afro Brasil, amb una immensa quantitat de material immensament desorganitzat. La cosa millora quan anem cap al nord de la ciutat al Memorial da América Latina, obra de Niemeyer. Com en totes les seves obres es retroalimenta: no hi ha edifici de Niemeyer sense una exposició sobre Niemeyer. A part val la pena veure l'exposició sobre cultures llatino americanes. I finalment, com a arquitecte, no puc deixar d'ensenyar a mons pares el fantàstic SESC Pompéia, del qual en teniu fotos unes quantes publicacions més enrere.


15 de gener, São Paulo
Últim dia, dissabte, el dia més casolà. Primer mercat de carrer a Mourato Coelho, ben a prop de casa. Després fira d'antiguitats i modernitats a Benedito Calixto. I finalment, per despedir-nos, feijoada al Cortàs, al costat de casa de les meves companyes.



FI. Ha valgut la pena el viatge, i ha valgut la pena ferf-lo amb mons pares. Fins aviat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada